Metodologia o tecnologia?

D'esquerra a dreta, Anibal de la Torre, Xavier Kirchner, Boris Mir i Jordi Adell

Semblava el juny de 1937. Hi faltaven les barricades, els comunistes, els anarquistes i l’exèrcit popular. Sí que hi havia el rerefons de Telefònica, i, sobretot, un debat molt similar. Fa 74 anys, a Barcelona es discutia si “primer derrotar el feixisme o primer fer la revolució?”. Fa uns dies, a la taula sobre continguts digitals del VI Encuentro Educared, si “primer introduir la tecnologia a les aules o primer canviar la metodologia docent?”.

El debat

Xavier Kirchner (@Xavier_Kirchner) va ser qui va realitzar una aposta més decidida per introduir ràpidament la tecnologia a les aules perquè, segons ell, “un cop fet això, la innovació és en baixada”. En l’extrem oposat, Jordi Adell (@jordi_a), va destacar que els estudis indiquen que, per ara, la introducció de tecnologia no ha provocat canvis metodològics substancials. Segons ell, una de les causes d’aquest fet és que segueix havent-hi massa dependència d’una indústria editorial, que no està interessada en un canvi disruptiu en educació i que tendeix a desprofessionalitzar el professorat.

Entre aquestes dues postures, Anibal de la Torre (@anibaldelatorre) i Boris Mir (@lamirada) van posar-hi els matisos, els “però” i els “també”. Potser el primer amb una aposta més decidida perquè els docents comencin a crear les seves pròpies activitats i el segon amb una visió més prudent i pragmàtica.

De totes maneres, per no córrer el risc d’esquematitzar excessivament el debat, ni d’encasellar ningú en cap postura, crec que el millor és que el veieu vosaltres mateixos i mateixes. Comença aproximadament a partir del minut 20. Abans, hi ha la presentació d’Edutify, amb musical incorporat.

Vídeo de la taula sobre continguts digitals

Uns comentaris

Més enllà de la ironia de la comparació amb què arrenca aquesta entrada, crec que sí hi ha un punt en comú entre les dues discussions. En tots dos casos, es comparteix un objectiu final, però es discrepa, amb vehemència, sobre el camí tàctic per arribar-hi. Tot i que també és possible que en realitat el propi camí escollit, condicioni quin serà el punt d’arribada.

Dir que aquest debat és complex seria poc i no pretenc ni molt menys resoldre’l des del taller. Però hi ha un parell d’afirmacions que sí m’agradaria comentar.

En primer lloc, tinc els meus dubtes que la introducció de tecnologia sigui un “flotador” o un “camí en baixada per a la innovació”. Almenys dubto que ho sigui sempre i per a tothom. Les potencialitats socials i creatives de les TIC estan clares, però també és cert que poden afegir soroll a les aules. Com es va preguntar Carmen Gozález (@flosflorum), també a Educared, “què passa si els arbres no ens deixen veure el bosc?“.

En segon lloc trobo molt interessant la idea de la desprofessionalització docent. Segons Jordi Adell, els currículums oficials delimiten el que s’ha d’ensenyar i els llibres de text el “com” s’ha d’ensenyar. D’aquesta manera, el professorat queda relegat a un paper de simple executor.

Crec però, que la responsabilitat d’aquesta suposada actitud passiva és, si més no, compartida. Per molt interès que pugui tenir la indústria editorial a oferir-ho tot cuinat, ningú no obliga el professorat a optar per aquesta opció. I encara que ho faci, pot utilitzar el llibre de text com una referència i una eina més. De fet, és possible que en les afirmacions de Jordi Adell també hi hagués una crida a l’autocrítica docent.

Més enllà d’això, va apuntar dues idees força encertades sobre cap a on haurien d’avançar els recursos digitals. D’una banda, un possible model seria l’elaboració d’un ampli repositori de continguts lliures, subvencionats amb fons públics. De l’altra, caldria deixar d’oferir tants continguts-artefactes i apostar més per serveis i assessorament pedagògic. Precisament, fa uns dies, Alejandro Piscitelli (@piscitelli) deia que “necessitem menys professors i més dinamitzadors a les aules“.

Per acabar, vull recomanar la mirada pedagògica de Boris Mir sobre aquest debat, perquè parteix del realisme i del sentit comú que només dóna, el fet de trepitjar una aula cada dia.

Banda sonora

3 Comments

  1. Jordi Adell

    Hola,

    Per suposat que hi ha una autocrítica en les meues paraules (i més del que pareix, ara ho explicaré). És cert que les editorials no ens obliguen a res. Però els llibres de text formen part d’un paradigma didàctic dominant, d’una manera de fer les coses “com tota la vida” que te conseqüències nefastes al meu parer per al nostre desenvolupament professional i, sobre tot, per a l’aprenentatge dels nostres estudiants. Avui, més que mai, amb les TIC han desaparegut les condicions objectives que feien dels llibres de text un recurs valuós a l’educació en el passat. En el llibre de text no hi han només “continguts”, hi ha implícita una metodologia docent (“escolàstica” li diu Jaume Martínez Bonafé) que no te cap justificació en la societat de la informació.

    I aquest anàlisi dels llibres de text no és ni nou ni meu. Cal llegir als mestres, a Apple o a Gimeno Sacristan o a Jaume Mnez. Bonafé que jo ho han dit fa anys. La meva proposta és que ara tenim no tan sols eines per a accedir a “continguts” o informació, sino també a eines (pensa en Google Earth, per exemple) per a que els alumnes construeixin coneixements y, el que és més important, per a que els mestres i les mestres compateixin idees i activitats i es formin didàcticament enlloc de repetir el que van viure com a alumnes i o inventar la didàctica per assaig i error en cada Claustre. Les TIC són fantàstiques com a espai de comunicació, col·laboració i desenvolupament professional. Però per a aprofitar aquestes possibilitats cal un canvi molt gran de mentalitat, de creences, de maneres de treballar. I aquest canvi ara per ara l’han fet una minoria de docents, però cada vegada més. I el lloc on començar, i aquesta és l’autocrítica més forta, si vols, és la formació inicial: la meua professió. Els qui formem mestres son els primers que deuríem donar exemple i “predicar”, explicar i, sobretot, mostrar què és “aprendre” i què és ajudar a aprendre i ensenyar en aquesta època i societat.

    Per això soc prou “bel·ligerant” (de bon rotllo) amb projectes “Escuela 2.0” autonòmics i amb propostes “comercials” (el discurs de les editorials, els venedors de “sol·lucions” màgiques que “motivaràn” i “faràn l’ensenyament interactiu” i etc. que proposen no canviar res del disseny didàctic de les activitats d’aprenentatge. Per que els resultats són previsibles: què més dona estudiar en un llibre de paper que en un de “digital” si els continguts són els mateixos i les activitats son, les més “potents” didàcticament, de comprensió si no de mera repetició?

    En resum, no m’interessa la “digitalització” del que fem ara, m’interessa millorar la qualitat del que fem ara amb les TIC. Si “Escuela 2.0” és posar pissarres per a fer el mateix, i llibres digitals dins d’ordinadors portàtils per a fer el mateix que amb els de paper i les classes són iguals i el que fan els estudiants és el mateix, doncs no m’interessen gens ni mica eixes tecnologies. No cal gastar tants diners per a fer el mateix. De fet, així no es treballa la competència digital.

    Una abraçada,

    Jordi.

  2. smaccarrone

    Hola Jordi.

    En primer lloc, et vull tornar a agrair aquesta extensa resposta, perquè completa molt els apunts que hi havia a l’entrada.

    En segon lloc, m’agradaria “comentar el teu comentari”. He de dir que comparteixo plenament la idea de “paradigma” per descriure la situació d'”enrocament” en què viu el sistema educatiu. Conec bé el dialeg existent entre part del professorat i la indústria editorial i sovint és difícil identificar què és causa i què és conseqüència en aquest immobilisme aparent.

    Al mateix temps, però crec que els matisos són importants, que no només hi ha docents innovadors o continuïstes i que hi ha recursos educatius digitals més o menys conservadors (pedagògicament parlant). Sense cap ànim de fer publicitat (t’ho asseguro), et convido a fer una ullada a les unitats de mostra del projecte de primària de Digital-Text, a

    http://www.digital-text.com.

    Sé molt bé que no segueixen un plantejament rupturista. Els continguts es presenten agrupats per disciplines i no per competències, l’enfocament globalitzador és encara massa feble i manquen activitats més riques, obertes i col·laboratives. Però tampoc crec que es puguin qualificar com “el de sempre”. El gruix de les unitats es basa en activitats, la seqüència didàctica s’inspira en un model constructivista (amb totes les cometes que li volguem posar), es proposen activitats a realitzar amb les eines disponibles a la xarxa, s’han cuidat molt els detalls del currículum ocult, les unitats són breus per permetre’n una reorganització el més personalitzada possible…

    Insisteixo que no pretenc ni molt menys vendre cap moto ni solució fantàstica. A mi també em desagraden les propostes màgiques “llave en mano”. El que vull dir és que les generalitzacions són sempre arriscades i sovint injustes. I si un rasca una miqueta, poden aparèixer elements positius (o no tan negatius). Per suposat que hom pot pensar que determinats avenços són massa petits per contribuir a cap transformació i que mentre no hi hagi un canvi de paradigma clar, qualsevol temptació possibilista l’únic que farà serà allargar una lenta agonia. És clar que des d’aquest punt de vista, s’imposa una visió rupturista neta i rotunda. Jo he de dir que no ho tinc clar. Sobretot perquè des de la meva experiència he comprovat que aquest tipus de postures maximalistes poden desanimar tant a determinat professorat que comença a innovar “ma non troppo”, com a un munt de persones molt vàlides, que des d’empreses de continguts, intenten empènyer cap a apostes més agosarades, tot i les reticències internes, fruit de les exigències d’un mercat aparentment immadur.

    Buff, espero no haver estat massa hermètic. Com que sovint t’he sentit parlar de la importància dels factors actitudinals i emocionals en el canvi educatiu, volia fer-los extensius a la resta d’agents que intervenen en aquest àmbit.

    Més enllà d’aquesta petita “apologia” de qui intenta fer les coses d’una altra manera, probablement amb poca fortuna, un parell de comentaris més, per acabar.

    Crec que hi ha una contribució més prosaica que les TIC poden fer al canvi metodològic: l’automatització de tasques mecàniques, però necessàries. Em refereixo tant a qüestions més burocràtiques, com als aprenentatges de tipus factual, que no deixen de ser essencials per poder construir coneixements més complexos. Si aconseguim alliberar part del temps que ara es dedica a aquestes qüestions, podrem dedicar-ne més a l’atenció personalitzada de l’alumnat. Coincideixo amb tu que no cal sobredimensionar aquesta aportació, però tampoc crec que s’hagi de menystenir.

    D’altra banda (i amb això sí que acabo), és cert que el canvi amb internet és que a més de continguts, disposem d’eines que permeten construir el coneixement. Ara bé, jo sóc dels que segueix pensant que l’aprenentatge no és un fet espontani, sinó una activitat culturalment mediada. Per tant, no només n’hi ha prou amb l’accés als continguts de referència i amb eines potents i obertes, sinó que falta encara una peça: les activitats d’aprenentatge. Està clar que en això és en el que s’hauria de centrar l’activitat docent i que per fer-ho, comptarà amb la seva xarxa personal d’aprenentatge. Però potser aquí és on podrien contribuir també algunes empreses que més que “de continguts digitals”, jo anomenaria “d’assessorament tecnopedagògic”. Em va semblar que aquesta era una de les idees que apuntaves en el debat d’Educared i per això vaig voler destacar-la.

    Ho deixo aquí.

    Una abraçada i espero que puguem desvirtualitzar-nos aviat.

    Sandro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *