Què vol dir educar, al segle XXI?

El passat 3 de maig, vaig participar en la conferència “Què significa educar? Noves estratègies pedagògiques“, que organitzava l’associació Informa’t BCN. Compartia taula amb Begoña Roman, professora de la Facultat de Filosofia de la UB. Crec que un dels aspectes més interessants de la xerrada va ser la confluència de perspectives provinents de la pedagogia, de la filosofia, de la tecnologia i de la praxi educativa. A continuació, reprodueixo el contingut de la meva intervenció, amb enllaços a moltes de les referències que hi vaig esmentar.

Intervenció de Sandro Maccarrone

Crec que la pregunta que ens planteja l’organització és molt ambiciosa, i més en aquests temps líquids que corren. Per això, la matisaré una mica i miraré d’explicar què crec jo que vol dir educar, a començaments de segle XXI.

Com que parlaré de tecnologia, deixeu-me que faci servir una metàfora computacional per explicar l’estructura de la meva exposició. Partiré de tres inputs, és a dir, de tres premises, que crec que cal tenir en compte per provar d’entendre per què calen i per què són possibles canvis metodològics en l’educació. A continuació presentaré una sèrie d’outputs sobre com es podria redefinir el rol docent, per tal de millorar els aprenentatges de l’alumnat.

El que demana la “societat”

El primer input té a veure amb què s’ha d’ensenyar a l’escola. Continguts? Si és així, quins? Habilitats? Valors? Competències? Reprodueixo aquí algunes idees que es poden trobar al pròleg del llibre “7 ideas clave. El desarrollo de la competencia matemática“, de Jesús Mª Goñi. Els plans d’estudis reflecteixen, el que es considera socialment necessari que tota persona sàpiga, per exercir la seva ciutadania. Accepto que dir socialment, és una mica ambigu. A quina part de la societat ens referim? Al poder econòmic? A la majoria treballadora? Al món acadèmic? Doncs probablement a aquella part de la societat que és hegemònica en cada moment. De totes maneres, aquest és un debat que ens allunyaria de l’objectiu central de la xerrada.

Si he introduït aquesta qüestió, és per justificar la forma que tenen avui els plans d’estudi. Molt esquemàticament, venim d’una societat industrial, on calia que tothom sabés llegir i escriure per poder disposar de certa autonomia social i on existien unes professions tancades i estables, que requerien el coneixement d’una disciplina amb un cos teòric ben definit. En l’actual societat del coneixement, veiem que amb això no n’hi ha prou ni per ser ciutadans i ciutadanes de ple dret ni per desenvolupar-se professionalment en bones condicions. Ara, cal saber gestionar una gran abundància informativa, tenir iniciativa personal, treballar col·laborativament, dominar diferents canals de comunicació verbals i no verbals i, sobretot, tenir la capacitat de seguir aprenent durant tota la vida. Tot això és el que ha donat lloc a la introducció del concepte de competències en l’àmbit educatiu.

Què és una competència? N’existeixen diferents definicions. Jo donaré aquí una de simple i clara, que proposa l’editorial Graó: una competència és la capacitat d’aplicar el coneixement per resoldre de manera eficient un problema de la vida quotidiana. Això implica comprendre conceptes, dominar procediments, exercir actituds i disposar de valors. És a dir, el que es resumeix com a saber, saber fer, saber estar i saber ser.

Posaré un exemple que vaig sentir a l’Antoni Zabala, per mirar d’aclarir què vol dir ser competents. Suposem que volem aprendre a fer una truita. No en tindrem prou amb anar a un diccionari i llegir-ne la definició. Tampoc amb veure’n una foto, ni tan sols amb tastar-ne o tocar-ne una de real. Haurem de fer tot això per tenir clar el concepte de truita. Però també haurem d’aprendre’n el procediment de preparació, que primer hem de trencar els ous, després batre’ls, fregir-los, donar la volta a la truita i posar-la al plat. Ho podrem fer amb diferents actituds, respectant les preferències dels comensals (molt feta o poc feta), netejant tots els estris perquè no ho hagi de fer una altra persona, etc. I també entraran en joc els nostres valors: per exemple, farem servir qualsevol tipus d’ous o ens fixarem en si s’han produït en condicions dignes per als animals?

Les competències són un concepte que ve de l’àmbit empresarial i que s’introdueixen en el món educatiu amb l’Informe Delors, encarregat per la UNESCO, l’any 1996. Des d’aleshores, els països de la Unió Europea les han anat incorporant als seus plans d’estudi. En el cas de l’estat espanyol, es defineixen les 8 competències bàsiques següents, que cal desenvolupar per tal d’exercir una ciutadania activa i crítica.

Les 8 competències bàsiques

El que ens suggereix la pedagogia

El segon input són les indicacions que ens arriben de la pedagogia i de les neurociències. Hi ha propostes que avui encara es veuen com a grans innovacions, però que tenen el seu origen en el pensament de pedagogs i pedagogues de fa més de 100 anys. Només cal llegir John Dewey, Giner de los Ríos, Francesc Ferrer i Guàrdia, Maria Montessori, Piaget o Vigotsky. El professor Pere Marquès, ens ofereix una pràctica síntesi de l’evolució històrica de l’educació, que podeu consultar per tenir-ne una visió general.

El que ens suggereixen aquestes persones és que s’aprèn fent, que l’alumnat ha de tenir un rol actiu, que són fonamentals l’experimentació, la indagació, la interacció directa amb la realitat. Sabem que el coneixement no és quelcom que es pugui transmetre com si es tractés d’un objecte o d’una substància. La construcció de nou coneixement requereix un procés de reelaboració interna, en què allò nou es relaciona amb el que ja se sap. Per tant, és fonamental partir sempre de les idees prèvies de l’alumnat, tenir-les en compte i presentar els nous continguts en contextos que els resultin propers. També coneixem el valor pedagògic de l’error i que l’avaluació ha de ser una eina d’aprenentatge i no només un tràmit de certificació. I per suposat, totes aquestes qüestions obliguen a repensar el rol docent, que d’autoritat indiscutible i infalible, ha d’esdevenir guia, orientador, organitzador de l’activitat dels estudiants.

D’altra banda també hem de tenir presents els darrers desenvolupaments de la neurociència, que fonamenten teories com la de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Segons aquesta teoria la intel·ligència no és una capacitat unidimensional i monolítica. Existeixen diferents tipus d’intel·ligències desenvolupades i desenvolupables en diferent grau en cada persona. Tradicionalment, en l’àmbit acadèmic, se n’han valorat principalment dues: la lògicomatemàtica i la lingüística. En canvi, d’altres com la interpersonal, la cinestèsica, l’espacial, etc. no han rebut la mateixa atenció, tot i que socialment i professionalment poden ser igual d’útils. Segur que tothom coneix persones que obtenien mals resultats acadèmics, però que després han triomfat en el terreny personal i professional. Vol dir això que per triomfar a la vida no cal ser intel·ligent? Evidentment, la resposta pot ser una altra: hi ha diferents tipus de capacitats i cal intentar desenvolupar-les totes i detectar en què destaca cadascú, per aprofitar-ho.

El que ens permet la tecnologia

El tercer i darrer input està relacionat amb els canvis tecnològics i la revolució d’Internet. No vull fer aquí un repàs exhaustiu de tot el que permet la tecnologia, sinó destacar alguns dels elements que faciliten que moltes de les qüestions que comentàvem abans es duguin a la pràctica.

En primer lloc, la connexió a Internet dóna accés a un banc d’informació extraordinàriament gran, molt superior al que puguin oferir docents, llibres de text o enciclopèdies. És cert que aquesta abundància pot arribar a ser excessiva i es pot produir el que es coneix com a infoxicació. Caldran estratègies de gestió de tota aquesta informació, que permetin donar-li un sentit i, per tant, convertir-la en coneixement.

En segon lloc, disposem d’eines per realitzar tasques mecàniques i procediments simples de forma automàtica. El càlcul, el processament de dades o la programació de tasques es poden realitzar de forma més ràpida i eficient i així es pot destinar el temps a activitats de més valor didàctic.

En tercer lloc, la interactivitat facilita l’aprenentatge autònom de l’alumnat. Les animacions i els simuladors, permeten experimentar i investigar fenòmens i situacions que difícilment es podrien reproduir en una aula. Però de fet, la interactivitat ja no queda estrictament tancada dins dels entorns virtuals. La realitat augmentada és un exemple de com la tecnologia permet interactuar amb entorns reals. El professor Jordi Adell, realitza un recull d’articles sobre usos educatius de la realitat augmentada, que és una molt bona referència.

En quart lloc, proliferen els entorns i les eines que afavaoreixen la col·laboració, la sociabilitat, la interacció asíncrona o en temps real. Serveis com els de Google Docs (ara Google Drive) o Dropbox, són tan simples com potents. I les xarxes socials tenen un potencial educatiu que, malauradament, encara no s’ha comprès en molts centres educatius.

En cinquè lloc, el boom de les aplicacions ha posat a l’abast de tothom eines per donar sortida a la creativitat. Podem gravar vídeo i àudio, dissenyar pòsters, dibuixar un còmic, realitzar una web o un blog, sense tenir gaires coneixements tècnics.

Vol dir tot això que la introducció de tecnologia a les aules és garantia d’un canvi metodològic? Evidentment, no. Es poden utilitzar noves eines per seguir fent exactament el mateix. O per fer-ho pitjor, atès que la informació es presenta de manera més dispersa.

Canvi de rol docent

Reprenc aquí la pregunta inicial: què vol dir educar a començaments del segle XXI? Per a mi, vol dir aprofitar el potencial tecnològic, per millorar les metodologies d’ensenyament i aprenentatge. Això implica un replantejament del rol docent. No crec que existeixi cap recepta ni model tancat sobre com fer-ho, seria massa pretenciós. Però sí que m’agradaria apuntar algunes idees força, que em sembla que apunten en aquesta direcció.

Primera idea: automatitzar processos mecànics

D’aquesta manera, alliberarem temps per dedicar-lo a tasques més importants des del punt de vista educatiu. Podem utilitzar activitats autoavaluables per mantenir un seguiment de l’exercitació de l’alumnat; planificar exàmens i activitats amb Google Calendar; prendre notes amb EverNote… L’automatització pot arribar fins a les pròpies lliçons magistrals, que es poden gravar i posar a disposició de la classe. Això és el que es desprèn d’exemples com la Khan Academy, un pla complet de lliçons en vídeo, que està disponible a la xarxa. El seu creador, Salman Khan, ens en parla en la seva xerrada TED. En aquesta mateixa línia, trobem l’experiència de la flipped classroom o classe invertida, en què docents dels Estats Units, s’han dedicat a gravar les seves classes en vídeo perquè els alumnes puguin mirar-les a casa, al seu ritme i les vegades que faci falta. En canvi, a l’aula, dediquen el temps a realitzar activitats d’aprenentatge. Aquest model és trencador, però no necessàriament comporta una revolució educativa, tal com ens explica Fran Iglesias.

Segona idea: actuar com a intermediadors crítics de continguts

Si volem aprofitar el potencial de la informació disponible a la xarxa, l’hem de filtrar, seleccionar i classificar. Aquestes són algunes de les habilitats que caracteritzen el que s’ha anomenat content curator o intermediador crític del coneixement. El paper de guia dels docents, també consisteix a donar pautes sobre on i com buscar informació sobre un tema i a elaborar reculls de pàgines i recursos d’interès. Per dur a terme aquesta tasca poden ser útils els serveis de marcadors socials, com Delicious o Diigo, que serveixen per guardar pàgines favorites i compartir-les. Val a dir, que no només cal que nosaltres filtrem els continguts, sinó també, i sobretot, cal que ensenyem a l’alumnat com fer-ho.

Tercera idea: dissenyar activitats d’aprenentatge

Quan la majoria de les respostes semblen estar a l’abast d’un clic, el més important són les preguntes. Aquí és on entra en joc la intencionalitat didàctica: no n’hi ha prou de posar l’alumnat en contacte amb la realitat i esperar que comenci a construir coneixements. Cal proposar-li coses a fer-hi. Veiem-ho amb un exemple senzill: una activitat d’observació. Podem projectar a la pissarra la foto d’un paisatge de muntanya i demanar a la classe que en faci una descripció. Possiblement hi haurà resultats interessants, però potser no estarem focalitzant els nostres objectius d’aprenentatge. Si, per exemple, volem treballar el clima alpí, demanarem que descriguin com va vestida la gent, de quin color són els sostres de les cases, com és la vegetació. Si el que ens interessa és la història geològica, preguntarem per la forma de les muntanyes, pel tipus de roques i per altres accidents geogràfics. I si el que estem estudiant són propiament les tècniques fotogràfiques, farem que es fixin en el color, en la llum i en l’enquadrament. Pensar bones activitats no és una tasca gens fàcil. La bona notícia és que a Internet disposem de gran quantitat de simuladors, animacions, bases de dades i eines de creació, que ens poden servir d’estímul.

Quarta idea: potenciar les capacitats de cada alumne o alumna

Dit d’altra manera, assumir que l’atenció a la diversitat no només significa proposar exercicis de diferents dificultats. Deixeu-me que reprodueixi una anècdota que Ken Robinson explica en la seva xerrada TED. Gillian Lynne era una nena, que als anys 30 del segle passat, tenia problemes a l’escola. El professorat deia que no es concentrava, que es movia contínuament i que distreia als seus companys i companyes. Avui en dia, hauria tingut tots els símptomes, perquè se li diagnostiqués un TDAH. La mare la va portar a un especialista i, durant la visita, aquest li va dir el següent: “Ta mare m’ha explicat el que et passa. Ara hem d’anar a l’habitació del costat a parlar-ne en privat. Espera’ns aquí”. Abans de sortir, van deixar la ràdio encesa. Van seure a l’habitació contigua i, des d’alla, la van estar observant. Tan bon punt es va quedar sola, la nena va començar a ballar com una boja. El metge es va adreçar a la mare i li va dir: “La seva filla no està malalta: la seva filla és ballarina. Porti-la a una escola de dansa”. Així ho va fer i la Gillian Lynne va esdevenir una admirada ballarina del prestigiós Royal Ballet i la coreògrafa de famosos musicals com Cats o El fantasma de l’ôpera.

Cinquena idea: organitzar la intel·ligència col·lectiva

Aquesta és una idea que defensa sovint, Dolors Reig, per exemple en el seu darrer llibre, Socionomía, que aprofito per recomanar. En el capítol 7, ens explica que diversos estudis semblen indicar que els grups acostumen a prendre bones decisions, de vegades millors que les d’experts professionals. I això fins i tot quan moltes de les persones integrants només disposen d’un coneixement superficial sobre el problema a resoldre. Existeixen diferents experiències en què s’està posant en pràctica la intel·ligència col·lectiva, com ara els models de producció descentralitzada de cotxes de Local Motors o la plataforma de salut 2.0, PatientsLikeMe. Val la pena per tant, que el treball col·laboratiu, sigui una pràctica habitual a les nostres classes. I no només a les nostres classes, també entre diferents classes i entre diferents centres educatius. Aquesta forma de treballar requereix un intercanvi entre iguals, on tothom aporti el seu coneixement. Però això no vol dir que funcioni de manera espontània. Requereix també una organització i una dinamització i aquí és on entrem en joc nosaltres com a docents.

A la pràctica

És fàcil pensar com canviar l’educació en abstracte, però cal tenir molt present quins són els condicionants pràctics. Els centres necessiten recursos tecnològics i la formació docent ha de millorar, però també cal flexibilitzar els horaris, els espais i els grups, resoldre l’ambiguïtat continguts/competències dels currículums i canviar els sistemes d’avaluació. Sense tot això, és difícil que el voluntarisme d’unes poques persones aconsegueixi canvis profunds. Pero per alguna banda s’ha de començar.

Per acabar, vull recomanar el debat virtual De la sociedad 1.0 a la sociedad 3.0: ¿escuelas 1.0 para formar estudiantes 3.0?, organitzat ara fa uns dies, per Educared. En ell, Dolors Reig, Anibal de la Torre i John Moravec, s’encarreguen de situar l’horitzó de la innovació educativa deu passes més enllà del que ho he intentat fer jo.

10 Comments

  1. José de la Peña (@sandopen)

    El post me ha resultado muy interesante y con referencias muy útiles (muchas que no conocía y me apunto). Creo que ya hemos pasado la etapa de las soluciones mágicas y basadas en un solo cambio (del tipo de la Khan Academy) y el debate del cambio educativo debe ser más rico y lo que es más importante ha de partir de la situación actual y ha de ser posible pasar del hoy al horizonte propuesto de un modo evolutivo, de otro modo no será posible hacerlo dado el entorno económico en el que estamos. Propongo que se enumeren una serie de pequeños cambios accesibles y vayan tratándose como etapas en un camino, así, al cabo de un tiempo el cambio será radical pero su proceso para llegar al mismo habrá sido casi imperceptible.

    Veo además un elemento NO negativo en esta dura etapa de austeridad, al haber menos medios para dispositivos la importancia transformadora del profesor vuelve a resaltar. El cambio no vendrá de los dispositivos o de su cantidad sino del modo en que el profesor organice los recursos de los que disponga, y cada vez son más, y el modo en que los use o estimule el uso por parte de los alumnos. El centro del cambio vuelve a ser el profesor no la tecnología, y siempre debió ser así. …….Pero como decían a Spiderman, “todo gran poder conlleva una gran responsabilidad”

    1. smaccarrone

      José, muchas gracias por tu comentario, que he tardado mucho en contestar.
      Me alegra que encontraras enlaces interesantes y que compartamos la misma opinión sobre supuestas recetas mágicas para la innovación educativa.

      En cambio, tengo una visión algo diferente respecto a la cuestión de la austeridad. Por un lado, si bien es cierto que la clave no está en la tecnología, también creo que esto ayuda. En mi centro, hay cursos 1×1 y cursos que solo tienen proyector en el aula. Al trabajar con estos segundos, siempre me vienen a la mente actividades con un buen potencial de aprendizaje, que al final debo descartar, porque requeriría que cada alumno y cada alumna dispusieran de ordenador.

      Pero, sobre todo, creo que un elemento clave de la mejora educativa está en la atención personalizada al alumnado. Esto requeriría una ratio profesor/alumnos más baja, mientras que las medidas de austeridad, empujan en sentido contrario.

    1. smaccarrone

      Gracias por el comentario Roberto.

      El motor es la tarea docente y el catalizador principal yo creo que es la pérdida de miedo. Como repito a menudo, creo que la actitud 2.0 consiste en ser humilde, pero atreverse con todo.

      Un saludo

  2. José Luis Castillo (@jlcastilloch)

    Me ha encantado que me dieras un toque para tratar de aportar algo al post. Y he tardado algunos días porque creo que la buena organización de las ideas, y su documentación, se merecen mucho más que un comentario de aliño o un mero “¡Genial!”. Creo se abre, también aquí, el debate de qué vamos a hacer en los próximos años, sea como sea que venga el futuro (que esa es otra…).

    1) Creo que es una buena idea expresar el problema en términos de “inputs” y “outputs”. Pero para comprenderlo mejor también necesitamos explicitar las reglas de decisión, la lógica interna del proceso. Que en mi caso son una serie de principios. Pocos. Pero muy claros. Y exigir coherencia a todo el proceso, no en términos de entradas o salidas, sino en términos de cumplimiento de esos principios. Es el procesador el que diferencia a un docente de otro…

    2) Yo quiero cuestionar algo respecto a las competencias. Y es que entiendo que las definiciones al uso suelen estar algo incompletas.

    Creo que se habla mucho de movlizar conocimientos para tratar un problema o tomar una decisión. Pero creo que se habla poco de optimizar la movilización de esos conocimientos. Y es que no se trata de poner en juego todo lo que se sabe, sino una selección. Por tanto, el análisis del contexto, las consecuencias de las posibles decisiones que se puedan tomar, la naturaleza del problema al que se quiera atender cuentan en las competencias. Mucho más que los contenidos. También en las competencias cuenta el aprender a aprender. Porque no conoceremos, en un momento dado todos los conceptos o habilidades que pudiéramos necesitar, pero sí debemos tener alguna herramienta en nuestro bagaje. Y, sobre todo, sobre todo, sobre todo, creo que son importantes las relaciones entre conceptos. Porque esas nos pueden ayudar a hacer una selección óptima y/o creativa. Y no solo eso. También es posible analizar si es viable aplicar algo, que se sabe que funciona en un contexto, a otro.

    Por tanto, atender a contexto y nuevo contexto, decisión, problema, relaciones, forman parte de la competencia como algo intrínseco, mientras que concepto o habilidad o actitud (algunas, no todas) son contingentes. Creo…

    No todo lo que forma parte de poseer una competencia tiene vocación de permanencia a lo largo del tiempo. Es aquello nuclear, que, probablemente, se vea transformado poco con el paso de las décadas, a lo que debe atender la educación. Creo…

    3) Creo que la idea de competencia es muy interesante porque rompe, parece que de forma definitiva (cruzo los dedos) con el platonismo que afecta a la educación. En el fondo, ha habido un convencimiento durante largo tiempo de que era suficiente exponer al alumnado a la información para que se produjera conocimiento. Incluso ha habido un convencimiento de que comprender y aprender son verbos equivalentes. Y no, no. Requiere todo un trabajo. Profundo. Una organización que conecte comprender con aprender. Y aprender con usar de manera óptima. Todo ese entramado es la competencia. Y ahí, en ese entramado, es donde se sitúa el docente del siglo XXI.

    En ese entramado puede entrar el adiestramiento en ciertas habilidades, descontextualizadas, asimilando repetición y memorización (cuando repetición es una manera de producir memoria, pero no la única ni la más eficiente). Como he visto que se propone en algunos sitios (p.ej. Pere Marques). Pero… Pero yo no me veo ahí. No digo que no se haga; cada cual verá. Digo que no me veo como docente descontextualizado, no entra en los principios que rigen mi actuación profesional. Aunque, por supuesto, no le digo a otros cómo deben actuar.

    4) En el segundo input, el de la pedagogía y la neurobiología, creo que la idea de reelaboración interna es vital. Porque eso es exactamente lo que hace el cerebro para acomodar nuevas ideas: reelaborar sus conexiones, reelaborar sus circuitos neuronales. Y adaptar las neuronas unas a otras para que se sintonicen, para que se activen o inhiban en los momentos adecuados, ajustando su velocidad mediante las vainas de mielina.

    Por eso importa mucho el contexto. Y los conocimientos previos. Y las relaciones entre esos conocimientos previos y los nuevos. Y el objetivo, sea este resolver un problema o tomar una decisión. Porque todo eso lo podemos hacer con un cerebro usado, no con uno nuevo.

    Y es que el cerebro, cuanto más usado, más valor adquiere…

    Recomiendo mucho leer “Why white matter matters”, publicado en Scientific American. Nos puede permitir comprender la idea de reelaboración. http://www.cs.unc.edu/~styner/public/DTI_tutorial/1%20Scientific%20American%202008%20Fields.pdf

    5) En cuanto al tercer input, a lo que nos permite la tecnología, hay algo que has situado como un punto dentro de una lista (el quinto). Y, en realidad, yo creo que se corresponde más bien con un marco dentro del cual se sitúan todos los demás: el que el aprender ya no es una actividad individual, si es que alguna vez lo fue; el que el aprender es un acto social, colectivo, o no es.

    Y eso porque gran parte de nuestro pensamiento sucede en la mente de otros. Y luego nos llega a nosotros. Gran parte de nuestro pensamiento ya ha nacido y está en camino. Es importante establecer las redes externas que permitan que llegue. Y no solo las redes internas que permitan convertirlo en conocimiento cuando accedemos a él.

    Las redes sociales son una extensión de las redes neuronales.

    Por eso creo que automatizar, acompañar e intermediar, crear escenarios, y empoderar, las cuatro cuestiones que indicas, tienen que suceder con un docente que se ocupa de cada una de ellas, pero que también dinamiza la comunidad en la que tienen lugar, en la que aparecen y se desarrollan esas acciones. Sin comunidad de aprendizaje todo esto frena su velocidad y complica la evolución. Con comunidad, y con comunidad dinamizada, cambia drásticamente.

    6) En coherencia con lo anterior, yo añadiría un sexto papel (o un quinto, si aceptamos que todo debe suceder en un marco social): que el docente forme parte de equipos docentes. Y que esos equipos docentes trasciendan la lógica del centro o de la etapa, que es como se suele clasificar a los docentes.

    No tendría mucho sentido pretender dinamizar comunidades sin formar parte de una comunidad de aprendizaje, a su vez…

    7) Una última precisión. Yo no creo que la evaluación sirva para certificar. Es que indicabas, cuando la mencionabas, un “y no solo para certificar”. Yo diría “y sin atender a que pueda emplearse para certificar”.

    Es que creo que la evaluación solo sirve para orientar. Y, sin torcerla de ese objetivo, puede servir para generar evidencias de calificación, de certificación. Pero entiendo que la certificación debe venir más del propio individuo que aprende, que decide qué le representa, qué de lo que produce le sirve para mostrar su conocimiento. El portafolio, más que la opinión docente expresada mediante números.

    Y… bueno… Me he extendido… Creía que el post lo merecía, lo merecía mucho. Espero haber aportado… :)

    1. smaccarrone

      José Luis, aun no te había agradecido el comentario por aquí.

      Has realizado un montón de matices interesantes (las competencias como uso eficiente del conocimiento, la dimensión colaborativa como un marco general para el resto de actuaciones, etc,) y has introducido también varios elementos que en la intervención no quedaban recogidos, como la necesidad de replantear la evaluación o la importancia de construir y utilizar una red personal de aprendizaje.

      La experiencia del podcast me gustó y aprendí mucho.

      Creo que escribiré una secuela de este artículo, donde incorporaré muchas de las consideraciones que has realizado. Quizás incluso podríamos realizarlo a 4 manos. Un abrazo

  3. Pingback: Conversant amb José Luis Castillo | El taller 2.0: educació i TIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>