Educació, TIC i altres assumptes
El passat 27 de juliol, va aparèixer a El País, una provocadora entrevista a l’empresari Roger Schank sobre la seva “revolució” educativa. Aquesta entrevista em va portar a una sèrie de reflexions sobre el canvi educatiu, que vaig compartir a Twitter i que reprodueixo a continuació.
Per començar, afirmacions del tipus “el meu interès és destruir el sistema educatiu” em generen rebuig perquè em sembla que tenen més de màrqueting que d’interès real. Però més enllá de l’anècdota, el model educatiu que dibuixa Roger Schank em sembla una distopia.
Schank redueix el coneixement exclusivament a la seva dimensió aplicada i utilitarista i titlla les humanitats de “cosa d’intel·lectuals”. És cert que per ser professionals i ciutadans feliços, calen coneixements teòricopràctics, però també criteri per aplicar-los.
Aquest criteri no pot ser exclusivament tècnic. Qualsevol acció requereix referents ètics i estètics, s’ha d’emmarcar en un indret geogràfic i en un moment històric i s’ha de connectar amb la pròpia interioritat. I aquí és on juguen un paper central les humanitats.
Tot i no estar de moda, llegir el Quixot (o la Divina Commedia, que és el que llegíem a l’escola italiana), investigar les causes del nazisme o preguntar-se si existeix una realitat objectiva són el que pot convertir peces d’un engranatge en éssers humans integrals.
Sí que estic d’acord amb Schank que determinats continguts, com ara els d’àlgebra, tenen un pes excessiu en els currículums educatius. També és possible que comparteixi una part del seu punt de partida: la crítica a un ensenyament magistral, compartimentat i descontextualitzat. Però no crec que aquesta crítica impliqui abandonar coneixements amb tant de valor. El repte és precisament el contrari: connectar aquests coneixements amb la vida real i amb el món interior de l’alumnat.
És a dir, quan parlem de canvi educatiu, crec que es barregen, almenys, dos debats. Un entre ensenyament academicista i aprenentatge significatiu i un altre entre una visió utilitarista i una visió integral del coneixement. Sovint, es barregen interessadament.
Respecte al paper de les humanitats, recomano el llibre “La utilitat de l’inútil” de Nuccio Ordine.
En efecte, comparteixo el teu raonament.
Una cosa són les finalitats educatives i l’altra les formés d’ensenyar i aprendre. La primera està relacionada amb el propòsit de l’educació, els nostres valors i el model implícit de persona i de vida plena que hi ha al darrera. Una educació enfocada a trobar un lloc de treball o a superar una selecció acadèmica és, una educació amb un propòsit fallit al meu entendre.
En canvi, partir de l’activitat de l’alumne, posar èmfasi en la personalització, l’avaluació formativa, el compromís emocional o el respecte a les diferents formes d’aprenentatge està relacionat amb les bones maneres d’ensenyar i aprendre. En això últim hi toca força en Roger Schank. En en el propòsit, però, manifesta uns valors i una concepció de la vida plena molt criticable…
.
Separem els debats, en efecte: un és polític i ètic i l’altre és pedagògic i didàctic.
Que tinguis un bon curs, Sandro! 🙂